Avís | Aviso

=> Versió en català (la primera part de l'entrada)

=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

divendres, 4 d’octubre de 2013

Una vida

[Entrada 284]

Una vida


Pot ser que sempre hagi estat una mica especial, ja de ben menut quan em preguntaven que voldria ser de gran deia que voldria ser conductor de tramvies o capellà. Resposta que en general meravellava al meu auditori. No he estat ni una cosa ni l'altre. La meva germana, quan jo rondava els 20, també deia que jo acabaria de capellà... I consti que m'ho vaig rumiar més d'una vegada, però des dels 14 anys tenia clar que jo no volia renunciar al sexe... D'adolescent tenia pànic a morir verge, pensava que seria la meva pitjor desgracia. Als 23 anys vaig deixar de creure en deus i religions...

M'ho he passat d'allò més bé amb la informàtica, especialment fent programes per a ordinadors. Als meus 20 anys no tenia gens clar el que faria a la vida... No va ser fins als 25 que vaig topar amb la informàtica.

Als 21 ja estava perdudament enamorat d'un noi. Abans ho havia estat d'una noia. I de fet no era gaire conscient de qui era jo, ni del que en volia fer de la meva vida... La idea de coneix-te a tu mateix i sigues tu mateix va aparèixer a la meva vida als 17, però em va costar molt d'implementar. Acceptar la meva bisexualitat em va costar una barbaritat.

A la pregunta de si la meva vida s'assembla a la que havia somiat, no sé què respondre ja que el primer que em pregunto és, quina és la vida havia somiat? Em sembla que la única constant de la meva vida ha estat intentar ser útil, servir d'alguna cosa als qui m'envolten sense condicionar-los. I fugir de la solitud, però em segueixo sentint sol.

Una abraçada






Una vida


Puede que siempre haya sido un poco especial, ya de muy pequeño cuando me preguntaban que quería ser de mayor decía que quería ser conductor de tranvías o sacerdote. Respuesta que en general maravillaba a mi auditorio. No he sido ni lo uno ni lo otro. Mi hermana, cuando yo rondaba los 20, también decía que yo acabaría de cura... Y conste que lo pensé más de una vez, pero desde los 14 años tenía claro que no quería renunciar al sexo... Durante la adolescencia tenía pánico a morir virgen, pensaba que sería mi peor desgracia. A los 23 años dejé de creer en dioses y religiones...

Me lo he pasado muy bien con la informática, especialmente haciendo programas para ordenadores. A mis 20 años no tenía nada claro lo que haría en la vida... No fue hasta los 25 que topé con la informática.

A los 21 ya estaba perdidamente enamorado de un chico. Antes lo había estado de una chica. Y de hecho no era muy consciente de quién era yo, ni de lo que quería hacer de mi vida... La idea de conócete a ti mismo y sé tú mismo apareció en mi vida a los 17, pero me costó mucho de implementar. Aceptar mi bisexualidad me costó una barbaridad.

A la pregunta de si mi vida se asemeja a la que había soñado, no sé qué responder ya que lo primero que me pregunto es ¿cuál es la vida había soñado? Me parece que la única constante de mi vida ha sido intentar ser útil, servir de algo a quienes me rodean sin condicionarlos. Y huir de la soledad, pero me sigo sintiendo solo.

Un abrazo.

5 comentaris:

Bactèria. ha dit...

Hola, Josep.

Jo crec que la solitud és un dels productes als que no es pot rebutjar en l'actual sistema de valors i social imposat al món; una manera incorrecta d'interpretar l'invididualisme i la concepció malaltissa de l'ésser humà com a client d'una sèrie de serveis, i d'aquesta manera, un element de funcionament de sistema més que una criatura dotada de sentiments, percepció i interpretació de l'entorn.
És difícil no sentir-se sol, especialment quan rebutjam constantment, gràcies a aquesta manera que té l'entorn d'oferir-nos la realitat, el nostre amic més preuat.
El filòsof alemany Friedrch Nietzsche va dir a l'obra Així va parlar Zaratustra la següent reflexió; " Si se vol tenir un amic, també cal fer la guerra per ell"
Però, Com podem voler tenir un amic si no som capaços d'acceptar que el nostre millor amic és "nosaltres mateixos" les nostres persones són les que millor ens coneixen; si som capaços d'estimar a les nostres persones, que són les que millors coneixem, com estam disposats a sentir-nos acompanyats? Estam rebutjant a qui més ens coneix, no el deixam que ens estimi.
No el deixam que ens estimi per un fet prou fàcil de comprendre; no ens agrada, a l'igual que no ens apropam a les persones que no ens agraden no ens apropam a nosaltres mateixos, però si les persones ens agrada o no és per la nostra manera d'interpretar la realitat.

Bactèria. ha dit...

No se poden tenir amics amb prejudicis, si tenim prejudicis tampoc no podem tenir-nos com a amics; si ens sentim sols és perquè no podem ser amics nostres, no ens agradam.
Quan un al·lotet pateix bullying i ,després d'haver aguantat amb el cap acotat, humiliacions, comentaris de consolació per als febles, com el típic "ells tenen més por" deicideix apostar per ell mateix, i alçar-se contra aqueixa voluntat que alimenta el seu ego sotmetent-lo, tot i que perdi la baralla, ha guanyat, té la victòria, té la seva llibertat, l'al·lot ha decidit fer la guerra pel seu millor amic, i els amics han d'estar disposats a morir per amor. A morir lliure. Perquè, si tenim por a morir, tan físicament com socialment, no hem mort abans de temps,? Tot esdevenint amebes?
També quan ens decidim per ser nosaltres mateixos , per lluitar pel nostre gran amic que ens estima dedins nostre i el rebutjam malgrat que això pugui generar polèmica, estam apostant per deixar d'estar sols, estam apostant per un crit bestial que es dona des d'una muntanya alta i es diu a l'univers sencer, SÓC AQUÍ!
És com l'èxtasi que poden experimentar algunes persones religioses (Entre les quals me podria incloure quan era un fervent creient) un bon dia, ets sol a casa, estàs traient roba de l'armari de la teva habitació i organitzant-lo, i pensant en les teves coses, i de sobte, per un moment, obres molt els ulls, sembla que es dilatassin, ho has entés, has entés allò del que només en confiaves l'existència; de sobte tot torna fàcil, i plores, rius, caus de genolls tot rient en terra, i les llàgrimes cauen, no pots aturar de riure, HO HAS ENTÉS! i allò dura cinc minuts, deu minuts, una hora, rient en terra, sense poder-te controlar, tirant-te per enterra, amb la teva roba, has ensumat el cel, és quelcom que no es pot explicar, quelcom que quan se'n va saps cert que no tornaràs a experimentar, és quelcom que no es pot explicar, és més fort que qualsevol sentiment que un hagi pogut experimentar, el colocó és major que el que qualsevol droga que un pugui tastar pugui experimentar, més excitant que una muntanya russa.

Bactèria. ha dit...

Explicació científica? D'acord, i què més dóna? No importa una puta merda quan saps que seguiràs la resta de la teva vida havent destruit les barreres del pragmatisme i de l'estupidesa del concepte de Saviesa= acumulació de coneixements de qualsevol natura, I honestament, i des d'un subjectivisme injust, estic segur que si la vida d'una persona no ha experimentat mai el que vaig experimentar aqueixa horabaixa d'hivern no paga la pena que visqui, no se n'ha adonat de res mai, vivint en una bombolla que els separa de ser humans, per ser simplement màquines que creuen que tenen vida...
Esper que això et valgui per alguna cosa , Josep, i si saps llegir el que realment te vull dir a tu en aquestes paraules , no pensis que sóc dolent, pensa que he transformat en paraules el que una part de tu pensa.

T'estim.

Josep Peaceforever ha dit...

@Bactèria., donar una resposta completa al teu comentari em sembla que seria massa llarg i complex per al que és l'àmbit en el que ens movem, m'hauràs de permetre que simplifiqui per no allargar-me excessivament.

Crec que tenim concepcions de diferents de l'ésser humà. Per a mi un humà és una sola cosa indivisible malgrat que la nostra pobre capacitat analítica ens obligui a estudiar-lo descomponent el problema en diversos subproblemes. Per tant, em sembla evident que és tan important la salut i el benestar físic com el mental. Fins aquí probablement estiguem d'acord.

Des d'aquest segon punt de vista, el mental, sóc dels que creu que un humà té tres vessant o aspectes que el defineixen: el racional, l'emocional i l'instintiu. Algú ens ha definit com a éssers tricervellats (també hi ha un post sobre aquest tema). La nostra cultura pretén que som animals racionals, menystenint la nostra emotivitat i els nostres instints fins al punt d'arribar a afirmar que l'emotivitat ens fa febles, que és cosa de dones, menystenint al mateix temps les dones, i moltes altres bestieses. Per no parlar de com es menystenen els nostres instints que diuen que ens igualen als animals (però que cony som si no?) Trampa a la que hi caiem sovint, per exemple, quan parlem de fer marranades per referir-nos a les relacions sexuals. Per això crec que la visió que té el món occidental de l'ésser humà és prou parcial, per no dir, malaltissa. Deixaré aquí el tema d'aquest món occidental on impera la injustícia social i l'abús, on es té una visió utilitària del món enlloc d'entendre que no som més que un element d'ell. Tant Nietzsche, com tu, com jo partim d'aquesta visió parcial de l'ésser humà que crec totalment errònia. I, mal que et pesi, aquesta és una de les raons per les quals m'escolto fonts provinents d'altres cultures (o del que els occidentals n'hem deixat viu d'elles).

El sentiment de solitud, que forma part d'aquest món de les emocions que tenim tan maltractat, és, per a mi, inherent a l'ésser humà amb qui, com diu Machado, mantenim un soliloqui permanent ([...] converso con el hombre que siempre va conmigo [,,,] mi soliloquio es plática con este buen amigo que me enseñó el secreto de la filantropía. [...]), El que crec que no sabem és viure aquest sentiment correctament ja que de fet no hem estat educats per viure correctament cap de les nostres emocions, sinó més aviat per anorrear-les. Em sembla més que evident que si un té l'autoestima al seu lloc (cosa que també forma part del món de les emocions que la nostra societat no ens treballa) sap apreciar el que és un mateix. La qüestió és que som molts els que em tingut (i potser encara tenim) problemes amb aquesta autoestima que no els convé que treballem perquè pot crear problemes a un sistema com el que patim.

Arrosseguem tota la vida els traumes i frustracions de la infància, en el que alguns anomenen el nen interior, les quals ens condicionen d'una forma pràcticament invisible i que es manifesten en forma de prejudicis. A més, el coneixement que ens transmeten ens omple de més prejudicis encara ja que l'educació que ens donen es basa en transmetre'ns-els. Per això em sembla erroni pretendre que hi hagi éssers humans nets, sense prejudicis, en aquesta societat occidental. Els nostres gustos (el que ens agrada i el que no) estan força condicionats per tota aquesta càrrega de prejudicis que duem a la motxilla de la vida. Per exemple, el fill d'un paranoic, com és el meu cas, que ha patit les conseqüències de la paranoia del seu progenitor no pot evitar esgarrifar-se quan es descobreix brots paranoics en el seu comportament. I aquest ésser canviant, en evolució permanent, pot un dia descobrir-se engelosit de forma més o menys injustificada als seus més de seixanta anys, per pura paranoia, i haver de lluitar amb aquest nen interior per acceptar-se a si mateix tal com és enfrontant-se en aquests prejudicis que inevitablement té. Una lluita constant.

.../...

Josep Peaceforever ha dit...

.../...



Fa anys que vaig descobrir-me, fa anys que vaig començar a confiar en mi mateix, fa anys que estic orgullós de ser qui sóc. En canvi he aprés a no confiar excessivament en els meus moments d'èxtasi, com el que tan bé has descrit i que sosìto que tots hem tingut una o més vegades, perquè si bé sé que en aquell moment se sol fer un forta i ferma passa endavant, també sé que no és ni molt menys una passa definitiva, després d'una passa en ve una altra i s'ha de seguir avançant en aquest viatge que és la vida. Sé cap on vaig i sé quin és meu camí perquè el meu camí el faig jo.

Malgrat tot les coses no passen quan un vol que passin i s'ha d'estar preparat i saber reaccionar quan arriba el moment tot i que desgraciadament no sempre encertem, errors que hem de saber acceptar. Moltes vegades faig conya dient que la perfecció és divina, que els humans com que no som déus som imperfectes. Tot i que en faig conya sé que és ben cert que la perfecció no és humana. Al cap i la fi, per sort o per desgràcia, el que compte és el que la gent fa, no el que diu ni el que pensa, és allò que fa.

Per a mi aquesta és la realitat de la vida, d'una vida com la meva.

Moltes gràcies per passar i molt especialment per aquest llarg comentari.

Una abraçada.

Publica un comentari a l'entrada