Avís | Aviso

=> Versió en català (la primera part de l'entrada)

=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dilluns, 31 de desembre del 2012

Realitat --- Realidad

[Entrada 222]


Realitat


Crec que tenim certa tendència a idealitzar les coses, a pensar que és possible aquella perfecció que pot concebre el nostre cap amb certa facilitat, però la realitat sempre ens fa adonar que aquest ideal no existeix, que la realitat, que sol superar moltes vegades a la ficció, acostuma a posar les coses al seu lloc.

Quan tenim un fort sentiment de solitud pensem que ens fa falta una parella, una persona amb qui compartir la vida. A mi em sembla que això no és així. En primer lloc perquè estimar és dur, i més si es vol estimar de veritat, és a dir, donar sense esperar res a canvi ja que és dur no esperar res a canvi.

Si a sobre estem enamorats, si hi ha desig, si hi ha aquelles ganes boges d'estar al seu costat, si hi ha aquella passió que et fa desitjar que aquella persona sigui només teva, a sobre es pateix molt, sorgeix la gelosia, mai en tenim prou, i es passa molt malament... Fixem-nos que tot això es contradiu amb el "no esperar res a canvi".

Òbviament, la relació de parella, té moments dolços y bons, però en té uns altres de molt durs. I em sembla que el que ens creiem que és estimar, no ho és, sinó que en general el que fem és "voler" en el sentit de: vull aquella persona per a mi, vull que ella m'estimi... Vull ser jo el seu déu i que ell m'adori. Quan estimar s'assembla més a tenir-lo a ell dalt d'un pedestal i adorar-lo.

També pensem en tenir companyia, i em sembla que tampoc es tracta d'això. Crec que la persona estimada ha de poder fer la seva vida, i bona part d'aquesta vida sol estar lluny de qui l'estima, almenys durant llargues estones. Ja he dit algun cop que no crec que viure com a bessons siamesos sigui bo.

Insisteixo en que els sentiments no es poden compartir com les idees, ja que els sentiments són difícilment transferibles, difícilment comunicables... I això ens fa sentir aïllats, sols. I això tampoc ho resol tenir parella.

A més a més, amb la parella no sempre hi ha unicitat de criteris, hi ha coses en què estareu d'acord i d'altres en què no. I a mi em sembla positiu que sigui així, crec que ens enriqueix. Sempre hi haurà unes coses que us agradarà fer junts i d'altres que no, i això és així... Al final, possiblement, el que heu vist a casa amb els vostres pares és més proper a la realitat que el que la vostra ment us pot fer imaginar.

Una abraçada.



PS: Vull agrair a @La Salamandra totes les imatges que em proporciona i que entre molts altres han il·lustrat aquest post. Agraïment que fa dies que li dec.





Realidad


Creo que tenemos cierta tendencia a idealizar las cosas, a pensar que es posible aquella perfección que puede concebir nuestra cabeza con cierta facilidad, pero la realidad siempre nos hace dar cuenta de que este ideal no existe, que la realidad, que suele superar muchas veces a la ficción, acostumbra a poner las cosas en su sitio.

Cuando tenemos un fuerte sentimiento de soledad pensamos que nos hace falta una pareja, una persona con quien compartir la vida. A mí me parece que esto no es así. En primer lugar porqué amar es duro, y más si se quiere amar de verdad, es decir, dar sin esperar nada a cambio ya que es duro no esperar nada a cambio.

Si encima estamos enamorados, si hay deseo, si hay esas ganas locas de estar a su lado, si hay esa pasión que te hace desear que esa persona sea sólo tuya, encima se sufre mucho, surgen los celos, nunca nos parece suficiente, y se pasa muy mal... Fijémonos que todo eso se contradice con el "no esperar nada a cambio".

Obviamente, la relación de pareja, tiene momentos dulces y buenos, pero tiene otros muy duros. Y me parece que lo que creemos que es amar, no lo es, sino que en general lo que hacemos es "querer" en el sentido de: quiero a esa persona para mí, quiero que ella me ame... Quiero ser su dios y que él me adore. Cuando amar se asemeja más a tenerle a él sobre un pedestal y adorarlo.

También pensamos en tener compañía, y me parece que tampoco se trata de eso. Creo que la persona amada debe poder hacer su vida, y buena parte de esta vida suele estar lejos de quien lo ama, al menos durante largos ratos. Ya he dicho alguna vez que no creo que vivir como gemelos siameses sea bueno.

Insisto en que los sentimientos no se pueden compartir como las ideas, ya que los sentimientos son difícilmente transferibles, difícilmente comunicables... Y eso nos hace sentir aislados, solos. Y eso tampoco lo resuelve tener pareja.

Además, con la pareja no siempre hay unicidad de criterios, hay cosas en que estaréis de acuerdo y otras en las que no. Y a mí me parece positivo que sea así, creo que nos enriquece. Siempre habrá unas cosas que os gustará hacer juntos y otras que no, y eso es así... Al final, posiblemente, lo que habéis visto en vuestras casas con vuestros padres es más cercano a la realidad que lo que vuestra mente os puede hacer imaginar.

Un abrazo.



PS: Quiero agradecer a @La Salamandra todas la imágenes que me proporciona y que entre otros muchos han ilustrado este post. Agradecimiento que hace días que le debo.

dijous, 27 de desembre del 2012

Un any més --- Un año más

[Entrada 221]


Un any més


El cicle de la natura cada any reneix amb el solstici d'hivern. A l'hemisferi nord, bressol de les principals religions del món, aquest coincideix aproximadament amb l'inici de l'any del calendari i sembla un bon moment per fer balanç.

Aquest any que acaba ha estat per a mi farcit d'emocions i de fets singulars prou importants. En aquest blog parlo poc de mi, tot i que no em vaig poder estar de parlar de la meva salut. Ja sabeu que normalment no explico el que em passa, ni del que passa a casa meva o a les meves relacions amoroses. Amb la meva salut vaig fer una excepció.

Pels que encara esteu preocupats per ella os comunico que ja estic completament recuperat, ja estic fent una vida completament normal, amb una activitat esportiva prou activa, similar a la que feia abans, o potser fins i tot més activa que abans. La recuperació ha anat de meravella no sense els seus alts i baixos i moments d'angoixa, però em sembla que el resultat és immillorable. I fins aquí tot el que volia dir de mi.

Estava veient a la tele la sèrie "Polseres vermelles" que em fa pensar en aquella pel·lícula d'en Mercero, "Planta 4a"... Que injust ens sembla veure nens i adolescents malalts, sobretot quan ho estan de malalties tan terribles com el càncer... Un dels protagonistes de la sèrie "Polseres vermelles" patia a l'episodi d'avui perquè la quimio el podia deixar impotent i ell encara no ho havia fet mai... Malaguanyada vida del que no arriba a adult o del que ja hi arriba nafrat. En aquest noi li falta una cama, la hi han amputada, es mou per l'hospital en una cadira de rodes, i el que el preocupa és el risc de quedar-se impotent...

Suposo que tots heu sentit dir a les iaies que el més important és la salut. També he sentit sempre dir a la meva mare "això rai si es pot pagar amb diners". L'amor i la salut són algunes de les coses que no s'obtenen amb diners.

Per això vull desitjar-vos que l'any que comença sigui ple de salut... I de justícia, i de llibertat, i d'amor, i de tota mena de ventures.

Una abraçada.






Un año más


Este año que termina ha sido para mí lleno de emociones y de hechos singulares bastante importantes. En este blog hablo poco de mí, aunque no pude evitar hablar de mi salud. Ya sabéis que normalmente no cuento lo que me pasa, ni lo que pasa en mi casa o en mis relaciones amorosas. Con mi salud hice una excepción.

Para los que todavía estáis preocupados por ella os comunico que ya estoy completamente recuperado, ya estoy haciendo una vida completamente normal, con una actividad deportiva bastante activa, similar a la que hacía antes, o quizás incluso más activa que antes. La recuperación ha ido de maravilla no sin sus altibajos y momentos de angustia, pero me parece que el resultado es inmejorable. Y hasta aquí todo lo que quería decir de mí.

Estaba viendo en la tele la serie "Pulseras rojas" que me hace pensar en aquella película de en Mercero, "Planta 4ª"... Que injusto nos parece ver niños y adolescentes enfermos, sobre todo cuando lo están de enfermedades tan terribles como el cáncer... Uno de los protagonistas de la serie "Pulseras rojas" sufría en el episodio de hoy porque la quimio lo podía dejar impotente y él todavía no lo había hecho nunca... Malograda vida del que no llega a adulto o del que lo hace lesionado. A ese muchacho le falta una pierna, se la han amputado, se mueve por el hospital en una silla de ruedas, y lo que le preocupa es el riesgo de quedarse impotente...

Supongo que todos habéis oído decir las abuelas que lo más importante es la salud. También he oído siempre decir a mi madre "eso es lo de menos si se puede pagar con dinero". El amor y la salud son algunas de las cosas que no se obtienen con dinero.

Por eso quiero desearos que el año que comienza esté lleno de salud... Y de justicia, y de libertad, y de amor, y de todo tipo de venturas.

Un abrazo.

diumenge, 23 de desembre del 2012

Bones Festes -- Felices Fiestas

[Entrada 220]


Bones festes                  Felices fiestas



Que gaudiu de unes bones festes dels solstici
Que disfruteis de unas felices fiestas del solsticio


I que l'any nou us ompli de ventures i felicitat
Y que el año nuevo os llene venturas y de felicidad



Una forta abraçada

Un fuerte abrazo.



PS: Quiero agradecer a Zeky's todas la imágenes que me presta y que entre otros han ilustrado este post. Agradecimiento que hace días que le debo.

dimecres, 19 de desembre del 2012

Mouseland

[Entrada 218]
Avui va del vídeo que us poso al final. En lloc de ratolins posem-hi catalans i en llocs de gats... Vosaltres mateixos.

Una abraçada





Hoy va del vídeo que os pongo al final. En lugar de ratones pongamos catalanes y en lugar de gatos... Vosotros mismos.

Un abrazo




dissabte, 15 de desembre del 2012

Diàleg --- Diálogo

[Entrada 218]


Diàleg


Els diàlegs per a besucs són aquells diàlegs delirants que no duen a res i on moltes vegades els que dialoguen ni tan sols entenen el que els diuen altres o ni tant sols escolten. Aquesta mena de diàlegs s'han usat de vegades per aconseguir comicitat. D'altres vegades es produeixen per incapacitat d'un o diversos dels contertulians, mentre un parla de naps, l'altre parla de cols... Però quan això passa en política esdevé lamentable, i em resisteixo a creure en la incapacitat dels contertulians.

Un exemple clar el tenim ara amb la proposta de llei del Sr. Wert. Ja li podem dir que està atemptant contra el model de l'escola que es vol a Catalunya o que fa un atac frontal a la immersió lingüística, que no ho entén, perquè no li interessa escoltar?

A la resta d'Espanya els han fet creure que si venen a Catalunya no ens entendran perquè només parlem català, quan la realitat és que més de la meitat de la població de Catalunya parla habitualment en castellà, és castellanoparlant. I tota la població l'entén i el sap parlar. Sempre podem trobar a algun extremista esbojarrat que es negui a parlar en castellà, però aquesta és l'excepció. De fet, a la Catalunya independent el castellà serà llengua oficial. Quin remei.

El més bèstia és el que ha dit l'exalcalde socialista de A Corunya i exembaixador espanyol a la Santa Seu, Francisco Vázquez: no hay ninguna diferencia entre "un judío con estrella amarilla perseguido por los nazis" y "un niño catalán castigado por hablar castellano en el patio del colegio". ¿Però qui ha castigat un nen català per parlar castellà al pati? ¿Això ha passat a Catalunya? No en conec cap cas. En canvi convé recordar que a mi i a tots els meus companys d'escola ens castigaven si parlàvem català a l'escola. Així va ser la meva infància en les escoles de Franco. Recordo que amb els companys parlàvem castellà al col·legi i català al carrer.

No us creieu els anàlisi electorals del PP, la població de Catalunya és cada dia més independentista i en aquests moments, amb tota aquesta lata del Sr. Wert no para de créixer aquest sentiment.

I de moment no hi ha diàleg ni hi veig la més mínima intenció de encetar-lo. No hi ha més sord que el que no vol sentir.

Una abraçada.






Diálogo



Los diálogos para besugos son aquellos diálogos delirantes que no llevan a nada y donde muchas veces los que dialogan ni siquiera entienden lo que les dicen otros o ni siquiera escuchan. Este tipo de diálogos se han usado a veces para conseguir comicidad. Otras veces se producen por incapacidad de uno o varios de los contertulios, mientras uno habla de nabos, el otro habla de coles... Pero cuando esto sucede en política resulta lamentable, y me resisto a creer en la incapacidad de los contertulios.

Un ejemplo claro lo tenemos ahora con la propuesta de ley del Sr. Wert. Ya le podemos decir que está atentando contra el modelo de la escuela que se quiere en Cataluña o que hace un ataque frontal a la inmersión lingüística, que no lo entiende, ¿porque no le interesa escuchar?

Al resto de España les han hecho creer que si vienen a Cataluña no nos entenderán porque sólo hablamos catalán, cuando la realidad es que más de la mitad de la población de Cataluña habla habitualmente en castellano, es castellanoparlante. I toda la población lo entiende y sabe hablarlo. Siempre podemos encontrar a algún extremista atolondrado que se niegue a hablar en castellano, pero esa es la excepción. De hecho, en la Cataluña independiente el castellano será lengua oficial. Qué remedio.

Lo más bestia es lo que ha dicho el exalcalde socialista de A Coruña y exembajador español en la Santa Sede, Francisco Vázquez: No hay ninguna diferencia entre "un judío con estrella amarilla perseguido por los nazis" y "un niño catalán castigado por hablar castellano en el patio del colegio". ¿Pero quién ha castigado un niño catalán para hablar castellano en el patio? ¿Esto ha pasado en Cataluña? No conozco ningún caso. En cambio conviene recordar que a mí y a todos mis compañeros de escuela nos castigaban si hablábamos catalán en la escuela. Así fue mi infancia en las escuelas de Franco. Recuerdo que mis compañeros y yo hablábamos castellano en el colegio y catalán en la calle.

No os creáis los análisis electorales del PP, la población de Cataluña es cada día más independentista y en estos momentos, ante esa monserga del Sr. Wert no para de crecer ese sentimiento.

Y de momento no hay diálogo ni veo la más mínima intención de empezarlo. No hay más sordo que el que no quiere oír.

Un abrazo.

dimarts, 11 de desembre del 2012

Doncs, no! --- Pues, ¡no!

[Entrada 217]

Doncs, no!


L'Oriol es mirava en Llorenç en silenci mentre aquell es lamentava.

— Per a una vegada que m'enamoro... Mira que tinc mala sort —va seguir lamentant-se en Llorenç.

— Home... —va dir, però no va poder seguir, en Llorenç va seguir amb el seu discurs tot interrompent-lo. A l'Oriol li sabia greu que es queixés, no n'hi ha per tant, es deia.

— Que en Jaume tingui tres anys més que jo no és greu, però, és clar, té tot d'inconvenients. Jo encara vaig a l'insti i ell ja estudia a la uni. Com que la seva uni és lluny, se'n va els dilluns al matí i no torna fins el divendres al vespre. Això sí, ens truquem dos o tres cops i si no ens enviem missatges —en Llorenç anava repassant aquests detalls com si l'Oriol no els sabés, com si no els hagués sentit dir mil vegades, com si ell mateix en necessités recordar-los.

— Però... —va intentar dir de nou l'Oriol.

— Els caps de setmana que no ha d'estudiar, ha d'ajudar a son pare —se seguia lamentant. Això els impedia estar junts sempre que els venia de gust, ja que la majoria del temps d'en Jaume no era per a ell, i sentia enrabiat amb en Jaume...

L'Oriol havia desistit, va deixar-lo parlar.

— Les poques estonetes que té em ve a buscar i anem a follar a casa de la seva àvia —L'Oriol ja sap que l'àvia d'en Jaume està malalta i viu amb els pares d'en Jaume així que casa seva està buida...

— Això no és tenir xicot... —va concloure

— De què et queixes? —va preguntar-li l'Oriol aprofitant la pausa que havia fet en Jaume.

— Home, si fos de la meva edat i anés a la meva classe ens veuríem cada dia i follaríem molt més —va dir en Llorenç.

— I, llavors, perquè no et busques un xicot de la teva classe? —va preguntar l'Oriol

— Són tots estúpids...

— I tu no?

— Home! Oriol!

— En Jaume, aguanta un estúpid com tu de 16 anys. És més, t'estima, i ho saps.

— Però és que estic tan bé quan estem junts...

— I no hi esteu prou...

— Doncs, no!

Fi.

Una abraçada.






Pues, ¡no!


Oriol miraba a Llorenç en silencio mientras aquél se lamentaba.

— Para una vez que me enamoro... Mira que tengo mala suerte —siguió lamentandose Llorenç.

— Hombre... —dijo, pero no pudo seguir, Llorenç siguió con su discurso interrumpiéndole. A Oriol le sabía mal que se quejara, no es para tanto, se decía.

— Que Jaume tenga tres años más que yo no es grave, pero, claro, tiene bastantes inconvenientes. Yo aun voy al insti y él ya estudia en la uni. Como su uni està lejos, se va los lunes por la mañana y no vuelve hasta el viernes por la noche. Eso sí, nos llamamos dos o tres veces y si no nos enviamos mensajes —Llorenç iba repasando esos detalles como si Oriol no los supiera, como si no se los hubiera oído contar mil veces, como si él mismo en necesitara recordarlos.

— Pero... —intentó hablar de nuevo Oriol.

— Los fines de semana que no debe estudiar, tiene que ayudar a su padre —se seguía lamentando. Esto les impedía estar juntos siempre que les apetecía, que la mayoría del tiempo de Jaime no era para él, y se sentía enfadado con Jaume...

Oriol había desistido, lo dejó hablar.

— Los pocos ratitos que tiene me viene a buscar y vamos a follar a casa de su abuela. —Oriol ya sabe que la abuela de Jaume está enferma y vive con los padres de Jaume, así que su casa está vacía...

— Eso no es tener novio... -concluyó.

— ¿De qué te quejas? —le preguntó Oriol aprovechando la pausa que hava hecho Jaume.

— Hombre, si fuera de mi edad y fuese a mi clase nos veríamos cada día y follaríamos mucho más —dijo Llorenç.

— Y, entonces, porque no te buscas un chico de tu clase? —preguntó Oriol

— Son todos estúpidos...

— ¿Y tú no?

— ¡Hombre! ¡Oriol!

— Jaume, aguanta a un estúpido como tú de 16 años. Es más, te quiere, y lo sabes.

— Pero es que estoy tan bien cuando estamos juntos...

— Y no lo estáis lo suficiente...

— Pues ¡no!

Fin.

Un abrazo

divendres, 7 de desembre del 2012

Palafrugell

[Entrada 216]

Palafrugell


La plaça de Palafrugell té la particularitat de ser triangular. Pels que no us repèl la matemàtica diré que és, aproximadament, un triangle rectangle, isòsceles. En el costat més llarg, que els matemàtics en diuen hipotenusa, hi ha l'Ajuntament... Sí, és clar! Parlo de la plaça Major.

En un dels dos vèrtex idèntics, el de l'esquerra mirant a l'Ajuntament, hi ha una pizzeria que du un nom prou català, com Mascaró o Morató o una cosa per l'estil.

Un divendres del mes de juliol vam anar-hi a sopar. Nosaltres, la meva dona i jo, havíem sortit de Barcelona a quarts de vuit i vam arribar-hi a quarts de deu. Quan vam arribar-hi, al mig de la plaça, damunt d'un petit entarimat, una cobla entonava la primera sardana de la nit.

Quatre persones ens esperaven asseguts a una taula de la terrassa, a la plaça. Hi havia el meu cunyat, vull dir el germà de la meva dona, la seva dona i un altre matrimoni d'amics comuns. A mi em va tocar seure d'esquena al mig de la plaça, d'esquena a la cobla que ens va amenitzar la vetllada amb les seves sardanes i de tots els avis que les dansaven. Just davant meu hi havia aquest amic comú i darrera d'ell hi havia una taula amb un parell de matrimonis i uns nens, que ja estaven pagant, a punt de marxar.

Molt aviat la taula quedà lliure. Es veu que per al grup que ara marxava havien ajuntat vàries taules. Llavors les van tornar a separar. En van preparar una per a dos persones, posada en sentit tranversal, de manera que veuria els comensals d'aquella taula de perfil.

Vaig veure com al lloc d'aquella taula que hi havia darrera de meu amic s'hi atansava un noi vestit amb roba de colors foscos, grisos i negres, més aviat ajustada però sense passar-se, molt al gust del moment, em sembla que en diuen casual d'aquesta forma de vestir. Lluïa uns cabells curtets sense anar rapat i barba d'uns quants dies. Duia una bossa de roba negra, d'aquestes que es posen a l'esquena com una motxilla on hi devia dur les quatre coses que calen per anar a sopar a la població on un resideix. Li vaig fer uns vint anys. D'aspecte indolent, i formes arrodonides, tot i que prim, no em va semblar gens atlètic ni esportista. L'expressió de la cara era la d'aquelles persones a qui els sembla que el món els amarga la vida.

La natura no m'ha dotat d'un bon gaydar, vull dir d'un radar gai, ja sigui perquè no entrava en el pack amb que em va equipar, o sigui perquè el radar que em va tocar era totalment defectuós i no ha anat mai, però el noi era tan clarament efeminat que no em va caler gaire radar.

A l'altre extrem de la taula, enfront d'ell hi va seure un noi més primet d'aspecte i actitud totalment corresponent al seu gènere. Si l'hagués vist sol me l'hauria quedat mirant perquè he de confessar que és del tipus físic que m'atreu, però no hauria vist en ell res que m'hagués fet sospitar tendències homosexuals. Era d'una edat similar a l'altre, més prim i amb una cara de formes anguloses, potser una mica massa sec, de cabell castany clar una mica rossenc, d'aspecte força clàssic tant per la roba ja que duia una camisa de màniga llarga arromangada fins a la meitat de l'avantbraç d'un color salmó o rosa ataronjat, que li il·luminava la cara, i un pantalon de tall força clàssic de color negre, com pel pentinat, totalment convencional, encara que no duia clenxa poc hi faltava. Anava perfectament afaitat i duia una bossa de viatge no gaire gran, com per al cap de setmana.

Vaig deixar de sentir les sardanes, vaig perdre tot l'interès per les converses de la meva taula i mentalment em vaig incorporar a la taula d'aquells nois. De seguida els van dur una ampolla de vi rosat en una galleda amb gel per mantenir-lo fred que els van posar sobre la taula, cosa que destacava en aquella terrassa. No sé si és veritat o és la meva ment que em traeix, però recordo l'escena com si un focus especialment lluminós destaqués aquella taula de la resta. Imagino que no, que no hi havia cap focus, que només hi havia el meu interès i la meva mirada...

Pels detalls vaig inferir que era la primera vegada que es veien, un comportament molt formal, una mica tens, sense bromes o somriures de cap mena, sense cap mena de complicitat... A mig sopar el morenet, l'afectat, es va aixecar com per anar al lavabo. Va agafar la bosseta com per endur-se-la, va fer un gest que em va fer interpretar que dubtava. Devia pensar que si s'enduia la bossa el seu company podia detectar desconfiança o tenir por a ser abandonat i la meva teoria de la primera cita va prendre més força. L'altre li va guardar la bossa, posant-la dins del seu equipatge que guardava entre els seus peus.

Tots dos van menjar pasta, però no van compartir-ne gens, ni tant sols per fer un tastet. Anaven reomplint les copetes de vi alternativament, ara un ara l'altre, tot molt formal, molt poc familiar...

El de la camisa salmó em va semblar en general menys tímid o menys intimidat per les circumstàncies. Només ell va demanar postres. Una copa amb unes boles de gelat de diferents colors. Els postres els van compartir, tot i que el noi més primet va ser qui va tenir la copa al davant i qui en va gaudir de la major part, el més morenet va anar picotejant de les diferents boles...

El noi morenet va recuperar la seva bossa. Van pagar. No em vaig adonar de qui va pagar o si el pagament va anar a la catalana i cadascú va pagar la seva part. Lentament es van anar allunyant en direcció contraria a mi. Abans d'arribar a la cantonada el més morenet li va estampar un petó a la boca del meu preferit. Van caminar unes quantes passes, es van abraçar fortament ajuntant el cos de l'un al de l'altre sense deixar espai ni per un paper de fumar. Aquest petó va ser molt més llarg i intens, suposo que les seves llengües van estar força actives... Van caminar unes quantes passes més i abans que no els perdés de vista van repetir l'abraçada i el petó...

Llavors vaig pensar que m'havia equivocat, que el morenet tampoc residia al poble, que tots dos eren forasters. El morenet devia haver arribat abans, devia haver anat a la fonda o apartament i deixat l'equipatge i després havia anat a buscar al noi del cabell castany al bus amb que havia vingut i que allí, a l'estació d'autobusos, s'havien conegut...

Vaig començar a imaginar el que passaria a continuació, quan arribessin al dormitori. El tempteig, la descoberta sexual de l'un a l'altre... Bé, tot això és una altra història. La veu del meu amic em va traure del meu estat de somni dient: doncs, en Josep no és aquí, és en alguna altra banda...

En fi, si voleu intimitat, procureu que jo sigui ben lluny.

Una abraçada.






Palafrugell


La plaza de Palafrugell tiene la particularidad de ser triangular. Para los que no os repelen las matemáticas diré que es, aproximadamente, un triángulo rectángulo, isósceles. En el lado más largo, que los matemáticos llaman hipotenusa, está el Ayuntamiento... Sí ¡claro! Hablo de la plaza Mayor.

En uno de los dos vértices idénticos, el de la izquierda mirando al Ayuntamiento, hay una pizzería que lleva un nombre bastante catalán, como Mascaró o Morató o algo por el estilo.

Un viernes del mes de julio fuimos allí a cenar. Nosotros, mi mujer y yo, habíamos salido de Barcelona pasadas las siete y llegamos allí pasadas las nueve. Al llegar, en medio de la plaza, sobre un pequeño tablado, una cobla entonaba la primera sardana de la noche.

Cuatro personas nos esperaban sentados en una mesa de la terraza, en la plaza. Estaban allí mi cuñado, quiero decir el hermano de mi mujer, su esposa y otro matrimonio de amigos comunes. A mí me tocó sentarse de espaldas al centro de la plaza, de espaldas a la cobla que nos amenizó la velada con sus sardanas y de todos los abuelos que las danzaban. Justo delante de mí había ese amigo común y detrás de él había una mesa con un par de matrimonios y unos niños, que ya estaban pagando, a punto de irse.

Muy pronto la mesa quedó libre. Se ve que para el grupo que ahora se iba habían juntado varias mesas. Entonces las volvieron a separar. Prepararon una para dos personas, puesta en sentido transversal, de modo que vería los comensales de esa mesa de perfil.

Vi como al lugar de aquella mesa que estaba detrás de mi amigo se acercaba un chico vestido con ropa de colores oscuros, grises y negros, más bien ajustada pero sin pasarse, muy al gusto del momento, me parece que llaman casual a esta forma de vestir. Lucía unos cabellos cortitos sin ir rapado y barba de unos cuantos días. Llevaba una bolsa de ropa negra, de esas que se ponen a la espalda como una mochila donde debía llevar las cuatro cosas que se necesitan para ir a cenar a la población donde uno reside. Le calculé unos veinte años. De aspecto indolente, y formas redondeadas, aunque delgado, no me pareció en absoluto atlético ni deportista. La expresión de su cara era la de aquellas personas a quienes les parece que el mundo les amarga la vida.

La naturaleza no me ha dotado de un buen gaydar, quiero decir de un radar gay, ya sea porque no entraba en el pack con que me equipó, o sea porque el radar que me tocó era totalmente defectuoso y no ha funcionado nunca, pero el chico era tan claramente afeminado que no me fue necesario mucho radar.

En el otro extremo de la mesa, frente a él se sentó un chico más delgadito de aspecto y actitud totalmente correspondiente a su género. Si le hubiera visto solo me lo habría quedado mirando porque debo confesar que es del tipo físico que me atrae, pero no habría visto en él nada que me hubiera hecho sospechar tendencias homosexuales. Era de una edad similar al otro, más delgado y con una cara de formas angulosas, quizás hasta un poquillo demasiado escuálido, de cabello castaño claro algo rubito, de aspecto bastante clásico tanto en la ropa ya que llevaba una camisa de manga larga arremangada hasta la mitad del antebrazo de un color salmón o rosa anaranjado, que le ilumina la cara, y un pantalón de corte bastante clásico de color negro, como por el peinado, totalmente convencional, aunque no llevaba raya poco faltaba. Iba perfectamente afeitado y llevaba una bolsa de viaje no muy grande, como para el fin de semana.

Dejé de oír las sardanas, perdí todo el interés por las conversaciones de mi mesa y mentalmente me incorporé a la mesa de aquellos chicos. Enseguida les llevaron una botella de vino rosado en un cubo con hielo para mantenerlo frío que les pusieron sobre la mesa, lo cual destacaba en aquella terraza. No sé si es verdad o es mi mente que me traiciona, pero recuerdo la escena como si un foco especialmente luminoso destacara aquella mesa del resto. Imagino que no, que no había ningún foco, que sólo había mi interés y mi mirada...

Por los detalles inferí que era la primera vez que se veían, un comportamiento muy formal, un poco tenso, sin bromas o sonrisas de ningún tipo, sin ningún tipo de complicidad... A media cena el morenito, el afectado, se levantó como para ir al baño. Tomó la bolsita como para llevársela, hizo un gesto que me hizo interpretar que dudaba. Debió pensar que si se llevaba la bolsa su compañero podía detectar desconfianza o tener miedo a ser abandonado y mi teoría de la primera cita tomó más fuerza. El otro le guardó la bolsa, colocándola dentro de su equipaje que guardaba entre sus pies.

Ambos comieron pasta, pero no compartieron ni un poquito, ni siquiera para hacer una pequeña cata. Iban rellenando las copitas de vino alternativamente, ahora uno ahora el otro, todo muy formal, muy poco familiar...

El de la camisa salmón me pareció en general menos tímido o menos intimidado por las circunstancias. Sólo él pidió postre. Una copa con unas bolas de helado de diferentes colores. Los postres los compartieron, aunque el chico más delgadillo fue quien tuvo la copa delante y quien gozó de la mayor parte de ella, el más morenito fue picoteando de las diferentes bolas...

El chico morenito recuperó su bolsa. Pagaron. No me di cuenta de quién pagó o si el pago fue a la catalana y cada uno pagó su parte. Lentamente se fueron alejando en dirección contraria a mi. Antes de llegar a la esquina el más morenito le estampó un beso en la boca a mi preferido. Anduvieron unos cuantos pasos, se abrazaron fuertemente juntando el cuerpo de uno al del otro sin dejar espacio ni para un papel de fumar. Este beso fue mucho más largo e intenso, supongo que sus lenguas estuvieron muy activas... Anduvieron unos cuantos pasos más y antes de que los perdiera de vista repitieron el abrazo y el beso...

Entonces pensé que me había equivocado, que el morenito tampoco residía en el pueblo, que ambos eran forasteros. El morenito debía haber llegado antes, debía haber ido a la fonda o apartamento y dejado allí su equipaje y después había ido a buscar al chico del pelo castaño al bus en que había venido y que allí, en la estación de autobuses, se habían conocido...

Empecé a imaginar lo que pasaría a continuación, cuando llegaran al dormitorio. El tanteo, el descubrimiento sexual de uno a otro... Bueno, todo eso es otra historia. La voz de mi amigo me sacó de mi estado de ensoñación diciendo: pues, Josep no está aquí, está en alguna otra parte...

En fin, si queréis intimidad, procurad que yo esté muy lejos.

Un abrazo.

dilluns, 3 de desembre del 2012

Cibersexe --- Cibersexo

[Entrada 215]



Cibersexe


Us heu fet alguna palla tot xatejant? Quan vaig començar amb el sexe virtual encara no proliferaven tant les càmeres i la cosa anava d'explicar-se textualment coses. Ara amb les càmeres la cosa és molt més explícita, però corres el risc de que et gravin i després facin circular la gravació.

Una vegada vaig conèixer un noi de 20 anys amb el qual vam estar en contacte des del juliol fins a Nadal del mateix any. Aquest noi era prou tímid i prudent, però ens vam arribar a enganxar bastant l'un amb l'altre i vam fer-nos força ciberpalles tot xatejant. Ens posàvem prou calents l'un a l'altre explicant-nos fantasies i coses que podríem fer junts. El ritme va anar creixent fins a 2 o 3 cops per setmana, llavors em va semblar que havia arribat el moment en què havíem de fer un pas més, anar més enllà i conèixer-nos.

En un moment donat ell m'havia demanat una fotografia, la hi havia fet arribar, però ell no va correspondre. Evidentment no vam arribar a quedar mai.

La veritat és que amb les càmeres per mi a perdut la gràcia, potser perquè és massa evident i la imaginació no pot volar tant, a més dels riscos de que em gravin, per acabar-ho de rematar, hi ha gent que intenta veure sense ser vist amb les trampes més burdes, com desenfocar la càmera...

La veritat és que no hi ha res com el sexe real, en viu i en directe tot i que entenc que hi hagi gent que s'enganxi al cibersexe.

Una abraçada






Cibersexo


¿Os habéis hecho alguna paja chateando? Cuando empecé con el sexo virtual todavía no proliferaban tanto las cámaras y la cosa iba de explicarse textualmente cosas. Ahora con las cámaras la cosa es mucho más explícita, pero corres el riesgo de que te graben y después hagan circular la grabación.

Una vez conocí un chico de 20 años con el que estuvimos en contacto desde julio hasta Navidad del mismo año. Este chico era muy tímido y prudente, pero nos llegamos a enganchar bastante el uno al otro y hacernos bastantes ciberpajas chateando. Nos poníamos suficientemente calientes el uno al otro explicándonos fantasías y cosas que podríamos hacer juntos. El ritmo fue creciendo hasta 2 o 3 veces por semana, entonces me pareció que había llegado el momento en que teníamos que dar un paso más, ir más allá y conocernos.

En un momento dado él me había pedido una fotografía, se la había enviado, pero él no correspondió. Evidentemente no llegamos a quedar nunca.

La verdad es que con las cámaras para mí a perdido la gracia, quizás porque es demasiado evidente y la imaginación no puede volar tanto, además de los riesgos de que me graben, para acabarlo de rematar, hay gente que intenta ver sin ser visto con las trampas más burdas, como desenfocar la cámara...

La verdad es que no hay nada como el sexo real, en vivo y en directo aunque entiendo que haya gente que se enganche al cibersexo.

Un abrazo